Benvolguda veïna, benvolgut veí,
Sempre he cregut que es molt sa per a un mateix i per als qui l’envolten expressar sentiments de gratitud, com també ho és demanar disculpes sempre que calgui. I crec que, col·lectivament, hauríem de començar a donar les gràcies a les moltes persones que, sobretot en temps de crisi o d’incertesa com els actuals, es mantenen ferms, perseveren, no llancen la tovallola, no volen perdre l’esperança: als qui combaten, amb forces inusitades, els contratemps familiars i veïnals (vull recordar-me aquí, especialment, de les moltes persones que han perdut la seva feina o veuen reduïts els seus ingressos amb motiu de la crisi, i també del seu entorn); als qui, malgrat les turbulències del moment, fan l’esforç d’aixecar, dia rere dia, la persiana del comerç o del negoci; als qui es resisteixen a baixar el teló de la creativitat i de l’emprenedoria en tants àmbits –i tan diferents- de la vida econòmica, cultural, etc.
Aquest agraïment és extensible, òbviament, a les persones que, d’una manera professional o voluntària, estan quotidianament en la primera línia de la batalla –dura, difícil, exigent- per la inserció social, per la convivència, pel desenvolupament comunitari: penso singularment en els serveis socials, i en les persones que es dediquen a l’ensenyament o a la sanitat, etc. No hi ha cap dubte –perquè així m’ho han palesat diverses veus- que ara se senten pressionats per noves demandes socials, o per l’agreujament de les ja existents.
Més enllà d’aquest gratitud –lògica i saludable- davant l’afany tan estès de resistència davant una conjuntura desfavorable, cal que ens encoratgem a mirar endavant, a ser proactius i fer una lectura – en clau de futur- d’allò que ens està passant, per no recaure-hi mai.
I crec que, com a societat, hem de fer un tomb en la nostra percepció del diàleg públic-privat, tot superant les rigideses actuals. En tot cas, i paral·lelament al necessari joc polític en tota societat democràtica avançada, considero que s’imposaria construir una aliança entre Administració, societat civil i agents socials i econòmics que –des del diàleg de tu a tu- permetés configurar un triangle en el centre del qual ens trobéssim les ciutadanes i els ciutadans. Tot plegat, es tractaria de construir comunitat, per superar les mancances de l’Estat del benestar i millorar la qualitat de vida. No hi tinc cap dubte: de la mateixa manera que defenso fermament que, fent comunitat, humanitzem la societat, de ben segur que, en les actuals circumstàncies, fent més comunitat podrem mitigar els greus efectes de la crisi que estem sofrint, alhora que podrem sortir-ne més reforçats com a col·lectivitat.
Aquest replantejament requereix una Administració que no se senti –ni es faci sentir- per damunt de les entitats, una Administració que no solament ofereixi uns serveis públics de qualitat, sinó que funcioni també com un motor que impulsa i dinamitza les relacions entre els agents, sense voluntat de controlar-los ni manipular-los en interès propi. I, d’altra banda, reclama que la societat civil i els agents socials i econòmics abandonin el seu clos particular i, pel contrari, obrin mires, implicant-se en la societat més enllà dels seus interessos corporatius i del seu àmbit concret de treball, i també coordinant-se per optimitzar resultats des d’un punt de vista social.
En aquest punt, vull recordar-te que, actualment, i fins al 17 de març, està oberta la convocatòria de subvencions –de ciutat i del districte de l’Eixample- a entitats per projectes concrets en diferents àmbits (si vols tenir-ne més dades, pots consultar-les al web de l’Ajuntament de Barcelona (
http://w3.bcn.es/V61/Home/V61HomeLinkPl/0,4358,200713899_200726315_1,00.html ) o a l’Oficina d'Atenció al Ciutadà –OAC- de l’Eixample, al carrer Aragó 328). Malauradament els recursos que s’hi han pogut destinar són pocs, particularment a l’Eixample, amb un món associatiu tan rellevant qualitativament i qualitativament, mentre les necessitats són moltes.... Això ens obliga a tots i totes a esforçar-nos per al màxim aprofitament d’aquests recursos públics, al 200%, si em permets l’expressió. Hem de garantir-ne la màxima repercussió, al servei de la comunitat. Per això, i en coherència amb el que t’he exposat, defenso la conveniència que, allà on sigui possible, es presentin i es facin projectes comuns, i que diverses entitats –d’igual a igual- puguin col·laborar, actuïn transversalment, creïn sinergies que ens permetin avançar.
Vull acabar. I ho faig encoratjant-te a seguir fent comunitat, en el teu àmbit concret, de la mateixa manera que jo em proposo afavorir qualsevol acció que vagi en aquesta línia d’enfortir el treball en xarxa per la cohesió social, pel desenvolupament comunitari.
T’agraeixo la teva atenció i et saludo ben cordialment.
Gerard Ardanuy i Mata
