DIAGONAL: L’EIXAMPLE HA DE DIR-HI LA SEVA

Ens hem de congratular que La Vanguardia s’hagi fet ressò, durant les darreres setmanes, del debat polític i social al voltant de la reforma de la Diagonal de Barcelona, en el tram comprès entre la Plaça Francesc Macià i la Plaça de les Glòries, un debat polític que convé advertir que ha estat provocat per un alcalde de la ciutat que necessita fer veure que pren la iniciativa, encara que sigui apropiant-se –amb major o menor fortuna- de propostes alienes, que abans rebutjava.
Per conviccions democràtiques, i conscients de la importància i de les implicacions de la matèria proposada, no podem oposar-nos a una consulta popular a escala de ciutat sobre l’articulació futura de l’Avinguda de la Diagonal. A ningú se li pot escapar, però, que es tracta d’un afer que fonamentalment afecta el districte de l’Eixample, que una vegada més demostraria aquí la seva centralitat geogràfica, social i econòmica en el conjunt de la ciutat. No en debades una gran part del tram de l’Avinguda Diagonal al qual ens referim discorre pel districte, i alhora, bona part de les afectacions en matèria de mobilitat que tindria la reforma de la Diagonal se centrarien en grans vies de l’Eixample, com ara els carrers Aragó,Comte d’Urgell, Gran Via i Balmes.
Pel que fa als anuncis municipals sobre la matèria, no podem deixar-nos enlluernar per les habituals paraules solemnes, però alhora buides. El debat social és sempre benvingut, la participació és, més que mai, desitjable; però sovint un i altra estan molt marcats, d’entrada, per les condicions prefixades per qui ens governa, que alterna, sense problemes ni escrúpols, un discurs obert, transparent i que incita a la participació ciutadana amb una actuació política sovint definida per la imposició amable i per la rigidesa de plantejaments.
I, en tot cas, seria positiu que no parlessin de participació per, tot seguit, retallar-ne les potencialitats. Fets, i no pas paraules! Entenc que la reforma de la Diagonal ens brinda una excel·lent oportunitat perquè el Consell Ciutadà del Districte de l’Eixample, màxim òrgan consultiu i de participació de districte, i que té entre els seves funcions generar consens ciutadà sobre les grans línies de la política i la gestió del districte, i també conèixer i debatre els grans projectes que aquest té plantejats, encapçali i lideri un debat cívic serè i rigorós, amb veïns i entitats, per tal de consensuar una solució que, a més de la imprescindible viabilitat tècnica, pugui ser sentida com a pròpia per la col·lectivitat.
Estic ben convençut que, si la pilota estigués en la teulada del Consell Ciutadà, aquest òrgan participatiu podria donar-nos una lliçó de transparència, de diàleg, de treball en positiu, sense minva en la qualitat d’allò proposat o decidit. En aquest cas, els polítics no hauríem renunciat a actuar, sinó que, pel contrari, hauríem aconseguit canalitzar les energies cíviques, fent una bona contribució a la maduresa democràtica de la societat barcelonina i catalana.
Cal tenir present que s’exigeix molt al Districte: l’Eixample és un districte molt solidari, que pateix un gran dèficit d’equipaments i serveis públics i que veu que, alhora, se li reclama paciència quan ha de suportar –ja siguin els seus veïns, ja sigui el seu comerç i el conjunt de la seva economia productiva- grans i petites obres d’infraestructures en interès de la ciutat. En aquestes condicions, podem exigir que, com a mínim, no solament se li deixi parlar sinó que també se l’escolti, ara que més que mai la seva veu ha de ser molt rellevant, ha de ser determinant: en la reforma de l’Avinguda Diagonal, els qui som i fem l’Eixample tenim molt a dir-hi, tenim el dret i el deure de dir-hi la nostra, amb seny, il·lusionadament, amb responsabilitat!

CONGRES DEL PSC A BARCELONA

Tinc alguns comentaris a l'espectacular congrés que ha montat el PSC de Barcelona aquest cap de setmana, en primer lloc una cobertuira sense precedents per part de la premsa escrita, pocs missatges i una renovació de càrregs que estava cantada.
La primera conclusió que extrec és que és molt difícil per un partit com el PSC gairebé 30 anys governant la ciutat, fer un missatge de renovació i canvi , en Francesc Marc Álvaro ho ha definit brillantment en un article a "El singular Digital" d'ahir quan es referia al PSC Barceloní com "una força essencialment conservadora. Conserven el poder que teneni malden per ampliar-ho exponencialment.... No toleren que no se'ls obeiexi feudalment".
La segona conclusió son els seus missatges de voler recuperar el vot perdut i recuperar la iniciativa de la societat civil, penso que aquesta gent ja no sap que és la societat civil, la que ells coneixen com a tal la tenen sotmesa.
Finalment és dificil veure una estratègia nova per part del PSC a Barcelona que no passi per servir-se de l'ajuntament enlloc de servir-lo lleialment (tal i com deia Trias) i l'atac a CiU, per part d'en Carles Martí fora de lloc i irrespectuòs, com si fossim nosaltres els que ja governessim la ciutat.
Cavalcan amb aquesta esquizofrènia política no crec que aquets "nous líders" puguin moure al seu fidel electorat cap a l'enéssima victòria a Barcelona, necessitaràn alguna cosa més que una renovació de cares i tornar a invertir milers d'Euros en publicitat, tal i com estan les coses, penso que la gent en comença ha estar fart d'aquets aprenents de tecnocrates, marxistes de saló .

Aconseguim ampliar els ajuts a les AMPA per garantir latenció personalitzada a alumnes amb necessitats especials que utilitzin el servei d'acollida