El passat divendres vaig llegir una notícia a El Periòdico de Catalunya, que parlava de la increible situació que es va produir fa pocs dies, a l'interior del Bar Cristi (Avinguda Roma) hi havia dipositat una part important del fons històric del Teatre Goya (Decorats i les seves peces, fotos, cartells històrics, desde l'any 1916 fins al 2003. Quant aquest bar ha canviat d'amos, els nous propietaris volien desfer-se del contingut enmagatzemat, van posar-se en contacte amb el teatre i amb l'administració municipal, cap resposta!! cosa que va obligar al propietari a deixar-ho al carrer i en poques hores els vianants s'ho van anar enportant als seus domicilis
En aquest fons documental hi havien peces importants de decorats antics, fotografies dedicades de l'Actriu Margarita Xirgu, Enric Borras, Ernesto vilches, Santiago Rusiñol, Mercé Nicolau, María Morera, entre d'altres.
Fa una pena extraordinària la manca total i absoluta de respecte per la nostra història cultural, l'Eixample és un districte profundament cultural, el teatre com la resta de les arts n'es molt pressent. No donar-se per enterat és l'error que cometyem si no atenem a respectar el patrimoni que la nostra ciutat té, un ajuntament com el de Barcelona ha de cuidar-se de la seva història i el Districte de l'Eixample ha de ser capaç d'escoltar més i de buscar solucions en temes també com aquest. Més sensibilitat i respecte ens ajudaria a ser millors.
Aquesta setmana entraré una bateria de preguntes a l'Ajuntament, alhora que enviaré una carta a la Regidora del Districte de l'Eixample per tal de demanar informació i aclariments de l'actuació del Districte de l'Eixample, dels seus responsables polítics, en aquest cas tant lamentable.
lunes, 20 de julio de 2009
martes, 14 de julio de 2009
FINANÇAMENT , ALGÚ ENTEN ALGUNA COSA?
Avui caminava cap a l'Ajuntament, tot baixant pel Passeig de Gràcia, quan passava per davant de l'edifici de la borsa, dues noies, una amb un micro i l'altra amb una càmera m'han demanat poderme preguntar i gravar per al videoblog de l'Alcalde per la meva opinió sobre l'acord de finançament. Després de presentar-me com a Regidor de CiU de l'Ajuntament de Barcelona i aconsellar-lis que busquessin l'opinió d'un ciutadà menys polititzat, m'han indicat que portaven una estona llarga intentat-ho però que ningú volia donar la seva opinió, cosa que em porta a concloure que la gent es incapaç de valorar ni possitivament ni negativament l'acord.
Finalment i després de la insistència he donat la meva "polititzada opinió", un nou sistema de finançament hauria de poder donar resposta com a mínim als reptes plantejats avui al nostre país, malauradament els milions que ens han d'arribar el tercer any d'aplicació d'aquest nou model (aquets 3.855 Md'€ que pregona ERC) no cubreixen ni el dèficit de la Generalitat aquest any més de 4.000 M €, que perd desgràcia s'incrementarà encara més l'any vinent.
Per altra banda tenim una llei de dependència que ha estat un insult per les famílies que pateixen les promeses del Govern Zapatero i que son humiliades cada mes percebent de 1 a 12 € al mes per l'atenció de persones amb nivell de dependència màxims, el nou i brillant finançament autonòmic hauria de poder donar resposta a totes aquestes famílies.
El nou finançament hauria de donar resposta també a l'aplicació de la llei d'educació de Catalunya, aplicació que costaria al govern més de 1.000 M€, hauria d'ajudar a millorar el nostre trist sistema de beques universitàries, hauria d'ajudar a finançar el Pacte per a la competetitivitat de Catalunya, a ajudar-nos a mitigar els efectes de la crisi i a desencallar, entre d'altres temes bàsics, també les principals infraestructures a realitzar al nostre país (quart cinturó, conexió ferroviaria de mercaderies que ens unís amb França, el corredor del meditarrani, la millora de la xarxa de rodalies de Catalunya)
Caldrà veure si l'eufòria partidista dels tres partits del Govern PSC, ICV-eua i ERC es tresllada a una aplicació d'aquest recursos per una millora de la vida dels ciutadans del nostre castigat país. Felicitar-nos per la conclusió d'una negociació política li inporta un rabe a la ciutadania, ja cansada de masses paraules i poquíssims fets.
Finalment i després de la insistència he donat la meva "polititzada opinió", un nou sistema de finançament hauria de poder donar resposta com a mínim als reptes plantejats avui al nostre país, malauradament els milions que ens han d'arribar el tercer any d'aplicació d'aquest nou model (aquets 3.855 Md'€ que pregona ERC) no cubreixen ni el dèficit de la Generalitat aquest any més de 4.000 M €, que perd desgràcia s'incrementarà encara més l'any vinent.
Per altra banda tenim una llei de dependència que ha estat un insult per les famílies que pateixen les promeses del Govern Zapatero i que son humiliades cada mes percebent de 1 a 12 € al mes per l'atenció de persones amb nivell de dependència màxims, el nou i brillant finançament autonòmic hauria de poder donar resposta a totes aquestes famílies.
El nou finançament hauria de donar resposta també a l'aplicació de la llei d'educació de Catalunya, aplicació que costaria al govern més de 1.000 M€, hauria d'ajudar a millorar el nostre trist sistema de beques universitàries, hauria d'ajudar a finançar el Pacte per a la competetitivitat de Catalunya, a ajudar-nos a mitigar els efectes de la crisi i a desencallar, entre d'altres temes bàsics, també les principals infraestructures a realitzar al nostre país (quart cinturó, conexió ferroviaria de mercaderies que ens unís amb França, el corredor del meditarrani, la millora de la xarxa de rodalies de Catalunya)
Caldrà veure si l'eufòria partidista dels tres partits del Govern PSC, ICV-eua i ERC es tresllada a una aplicació d'aquest recursos per una millora de la vida dels ciutadans del nostre castigat país. Felicitar-nos per la conclusió d'una negociació política li inporta un rabe a la ciutadania, ja cansada de masses paraules i poquíssims fets.
domingo, 12 de julio de 2009
DIUMENGE MATI A ST.ANTONI
Avui he passejat pel Barri de St. Antoni, al meu estimat Eixample, amb el meu amic i infatigable company de partit Vicenç Enguix.
La jornada ha començat al Bar Maria, tot fent un café em repassat l'agenda del matí, la Sra. Maria ens ha comentat alarmada que s'ha incrementat molt els atracaments al voltant de l'Avinguda Mistral, inclús a ella mateixa la van atracar la setmana passada a punta de navalla a la sortida del Banc.
A les 11h he tingut la oportunitat d'assistir a l'ofici de l'esglèsia evangèlica de l'avinguda Mistral, on m'he sentit molt ben acollit, en un ambient religiòs, de respecte i de cobstrucció de comunitat, de persones que comparteixen Fe i s'ajuden. Els agraeixo molt la seva hospitalitat i l'oportunitat de poder compartir una part del seu intens ofici religiòs.
Tot sortint de l'esglèsia, hem anat cap el Mercat de Sant antoni, concretament els diumenges tenim el mercat dominical del llibre, les col·leccions, els vídeos, els còmics, els videojocs, etc. Amb el seu president em xerrat sobre la futura reforma del Mercat i els dubtes de la seva ubicació professional.
Posteriorment passejant pel barri hem entrat a l'interior d'illa de la biblioteca, moltes famílies disfrutant del lloc, aixó em fa pensar que potser estaria bé obrir les biblioteques també els diumenges.
Tornant cap a l'avda Mistral ens hem trobat a un directiu del Centro Leonès a llarg d'un parell de carrers m0'ha comentat les mogudes que està preparant aquesta casa tant i tant dinàmica.
Finalment visita a la pastisseria Bonastre i al supermercat de davant, on a part de parlar amb l'amo m'he retrovat amb un veí que conec del dia a dia de lews mogudes veïnals del districte, que m'ha rebut amb amb un Que fas per aquí un diumenge???despres de xerrar una mica he continuat caminant, ja cap a casa.
Gràcies Vicenç per la teva feina i la teva amistat!!!
lunes, 22 de junio de 2009
Programes de qualificació professional inicial a Barcelona (PQPI) PROPOSTA DE CIU
La setmana passada vaig presentar una iniciativa, votada per unanimitat de tots els grups de l´Ajuntament de Barcelona on es demana que l'ajuntament Incrementi el nombre de places de PQPI com a mesura per combatre l'increment de fracàs escolar a l'acabar l'ESO a la nostra ciutat.
A més es demana una millor adaptació dels programes a les necessitats del mercat de treball, i un esforç per aconseguir recuperar els major nombre de nois i noies per als cicles mitjos de formació professional.
Finalment la proposició que vaig presentar en nom de CiU, demana la creació d'una línia especifica de PQPI adaptats a nois i noies amb necessitats educatives especials, aquesta línia hauria d'estar orientada als col·lectius de discapacitats físics, psiquics i sensorials, cosa que ajudaria a una major capacitat d'inserció sociolaboral.
L?increment de recursos i places de PQPI és una mesura paliativa, però imprescindible a hores d'ara per intentar aturar el que podriem considerar una pandèmia, el fracàs escolar (tant visible com diferit)
Es cert que aquests programes han de millorar sobretot quan parlem de l'edat d'accés, de l'adaptació a temàtiques atractives pels nois i noies per igual i pels processos per acreditar el mòdul C (o ideoneitat per tornar a estudiar) però a hores d'ara és l'eina més a mà per lluitar contra el fracàs
A més es demana una millor adaptació dels programes a les necessitats del mercat de treball, i un esforç per aconseguir recuperar els major nombre de nois i noies per als cicles mitjos de formació professional.
Finalment la proposició que vaig presentar en nom de CiU, demana la creació d'una línia especifica de PQPI adaptats a nois i noies amb necessitats educatives especials, aquesta línia hauria d'estar orientada als col·lectius de discapacitats físics, psiquics i sensorials, cosa que ajudaria a una major capacitat d'inserció sociolaboral.
L?increment de recursos i places de PQPI és una mesura paliativa, però imprescindible a hores d'ara per intentar aturar el que podriem considerar una pandèmia, el fracàs escolar (tant visible com diferit)
Es cert que aquests programes han de millorar sobretot quan parlem de l'edat d'accés, de l'adaptació a temàtiques atractives pels nois i noies per igual i pels processos per acreditar el mòdul C (o ideoneitat per tornar a estudiar) però a hores d'ara és l'eina més a mà per lluitar contra el fracàs
ACONSEGUIM APROVAR MESURES PER LA MILLORA DE QUALITAT DE VIDA DELS CELÍACS A BARCELONA
A la comissió de promoció económica de la setmana passada vèrem aconseguir aprovar per unanimitat de tots els grups una iniciativa presentada per CiU i que vaig poder defensar.
Aquesta iniciativa constava de tres punts
Desenvolupar des de l'ajuntament de Barcelona en col·laboració de l'Associació de Celíacs i d'acord al sector de la restauració, les següents accions:
1- Fer públic el cens de negocis de restauració que ofereixen carta i menus dirigits a celíacs
2- Endegar accions de sensibilització i d'informació als consumidors en aquest àmbit
3- L'ajuntament de Barcelona incentivarà l'increment d'oferta de restauració dirigida a aquest col·lectiu
El col·lectiu dels celíacs és un 1% de la població a la nostra ciutat més de 15.000 persones, una part de les quals desconeix que pateix aquesta malaltia, és l'al·lergia alimentària més extesa a la nostra societat.
Amb iniciatives com aquesta, l'Ajuntament de Barcelona pot ajudar a millorar la qualitat de vida dels celíacs, són petites accions que ajuden a fer millor la vida quotidiana d'aquestes persones.
Voldria destacar finalment la important tasca que realitza l'Associació de Celíacs de Catalunya per la millora de la vida de les persones afectades per aquesta malaltia, sense ells aquesta col·lectiu estaria oblidat per les administracions.
Us passo el seu link
www.celiacscatalunya.org/
Aquesta iniciativa constava de tres punts
Desenvolupar des de l'ajuntament de Barcelona en col·laboració de l'Associació de Celíacs i d'acord al sector de la restauració, les següents accions:
1- Fer públic el cens de negocis de restauració que ofereixen carta i menus dirigits a celíacs
2- Endegar accions de sensibilització i d'informació als consumidors en aquest àmbit
3- L'ajuntament de Barcelona incentivarà l'increment d'oferta de restauració dirigida a aquest col·lectiu
El col·lectiu dels celíacs és un 1% de la població a la nostra ciutat més de 15.000 persones, una part de les quals desconeix que pateix aquesta malaltia, és l'al·lergia alimentària més extesa a la nostra societat.
Amb iniciatives com aquesta, l'Ajuntament de Barcelona pot ajudar a millorar la qualitat de vida dels celíacs, són petites accions que ajuden a fer millor la vida quotidiana d'aquestes persones.
Voldria destacar finalment la important tasca que realitza l'Associació de Celíacs de Catalunya per la millora de la vida de les persones afectades per aquesta malaltia, sense ells aquesta col·lectiu estaria oblidat per les administracions.
Us passo el seu link
www.celiacscatalunya.org/
lunes, 8 de junio de 2009
CARTA DISTRICTE EIXAMPLE JUNY 2009
Benvolguda veïna, benvolgut veí,
No puc estar-me de dedicar les meves primeres paraules a evocar les persones i famílies que, als nostres barris i arreu, estan patint en primera persona, i d’una manera més virulenta, la greu crisi econòmica que estem vivint. I, més que mai, he d’insistir no solament en la necessitat de redoblar els esforços de fraternitat, sinó també en la necessitat que els poders públics siguin especialment sensibles i austers.
Dit això, permeteu-me que aquesta carta em refereixi fonamentalment al dinamisme cultural que hi ha al nostre districte, a la gran capacitat existent de generar cultura i de compartir-la.
Darrerament hi ha qui parla de brots verds per referir-se a certs indicis de recuperació, i certament la primavera –que sempre acaba arribant- és l’eclosió de colors i de vida, després de l’hivern.... Però hi ha coses que tenen un caràcter perenne i no han d’entendre de turbulències, adherides com estan a la mateixa condició humana, en la seva projecció comunitària: així, la comunicació, el diàleg o el conreu d’una cultura ben viva i vital, de llarg recorregut, una cultura que interpel·la i que provoca o suggereix, que no ens deixa indiferents, sinó que millora la quotidianitat, embelleix el nostre entorn, tot donant-li l’ànima i l’autenticitat, tot fent-lo únic.
Hem de defensar un art i una cultura que no estiguin tancats en una sala o desats en un prestatge, sinó als carrers. I val a dir que, a l’Eixample, tenim el privilegi de gaudir d’un autèntic museu a l’aire lliure, en bona part deutor d’aquella florida modernista que va acompanyar el naixement i la consolidació del nostre districte, i que l’Any Cerdà (www.anycerda.com), que començarà oficialment el propvinent dia 11 de juny, ens permetrà ressaltar i difondre. Ens faríem un flac favor, però, si mantinguéssim un fantàstic escenari de cartró pedra, i no ens creguéssim de debò que el més important són les persones, les autèntiques protagonistes.
L’Eixample ha d’excel·lir per les persones que fem el districte dia a dia. La recepta de l’èxit és clara: aplicar-hi bones dosis de creativitat, de solidaritat i d’emprenedoria. El secret és també molt clar: treballar en equip, buscar complicitats i sinergies, ser oberts, agosarats, però alhora respectuosos i diligents, combinar enginy i tècnica, espontaneïtat i perseverança.
L’àmbit cultural i artístic és un marc privilegiat d’aquest treball en equip, d’aquesta construcció comunitària que ens interpel·la, i que té facetes ben variades, que abasten des de la cultura tradicional i popular fins a les seves formes més contemporànies, des de les festes populars fins a les convocatòries més minoritàries. Tothom hi és cridat, i a l’Eixample podem constatar amb satisfacció que hi respon positivament moltíssima gent, començant per la comunitat educativa (el CEIP Escola de la Concepció, la Casa dels Nens i Escolàpies-Llúria serien molt bons exemples d’activisme cultural i artístic molt reeixit, i vinculat al seu entorn, com també ho serien entitats com Ballets de Catalunya).
El resultat és que tenim un districte molt viu culturalment. Podríem esmentar, ara i aquí, els Jocs Florals Escolars, que recentment hem celebrat amb la participació de més de 1000 nens i nens, nois i noies de les nostres escoles, o la tradició del cant coral al districte, i que té una de les manifestacions en la cantada multitudinària de gent gran a l’Auditori, per les festes nadalenques, o l’activisme de les diverses fundacions culturals de primer ordre radicades als nostres barris.
En aquesta carta, vull atorgar al teatre un lloc important: m’afegeixo a la reivindicació del teatre, de les arts escèniques i de la tasca ben meritòria que hi duen a terme totes les persones implicades. I sóc conscient que a l’Eixample hi ha molts referents també en aquest sector, ja sigui pel que fa a grans equipaments públics –que cal acostar encara més a la ciutadania-, a teatres de més petit format -però amb una trajectòria més que destacable-, o a escoles de teatre, sense descuidar les iniciatives teatrals de caire amateur (en aquest sentit, permeteu-me que esmenti el cas del barri de Sant Antoni) o que es fan en el marc escolar.
En una cançó antiga s’afirmava, amb un desencís ben palès, que la vida es puro teatro, tot al·ludint a l’artifici, la hipocresia, els formalismes i els bons modals que imperarien a la nostra existència. Jo invertiria de molt bon grat els termes, per afirmar amb rotunditat que el teatre és pura vida i, que com a tal, cal desplegar-lo amb plenitud, perquè així contribuïm a millorar el nostre entorn. Per això, i perquè sé que el foment del teatre i de les altres arts és fonamental per al progrés espiritual de tots els pobles, només puc fer arribar unes paraules finals de gratitud i d’encoratjament a tots els que, d’una manera professional o amateur, formeu part de l’extensa comunitat teatral al Districte, concretament, i en general als qui esteu mantenint ben alt el nivell de l’educació i de la producció culturals i artístiques, en totes les seves facetes, al districte.
T’agraeixo la teva atenció i et saludo ben cordialment.
Gerard Ardanuy i Mata (gardanuy@bcn.cat),
regidor-president del Consell de Districte de l’Eixample
No puc estar-me de dedicar les meves primeres paraules a evocar les persones i famílies que, als nostres barris i arreu, estan patint en primera persona, i d’una manera més virulenta, la greu crisi econòmica que estem vivint. I, més que mai, he d’insistir no solament en la necessitat de redoblar els esforços de fraternitat, sinó també en la necessitat que els poders públics siguin especialment sensibles i austers.
Dit això, permeteu-me que aquesta carta em refereixi fonamentalment al dinamisme cultural que hi ha al nostre districte, a la gran capacitat existent de generar cultura i de compartir-la.
Darrerament hi ha qui parla de brots verds per referir-se a certs indicis de recuperació, i certament la primavera –que sempre acaba arribant- és l’eclosió de colors i de vida, després de l’hivern.... Però hi ha coses que tenen un caràcter perenne i no han d’entendre de turbulències, adherides com estan a la mateixa condició humana, en la seva projecció comunitària: així, la comunicació, el diàleg o el conreu d’una cultura ben viva i vital, de llarg recorregut, una cultura que interpel·la i que provoca o suggereix, que no ens deixa indiferents, sinó que millora la quotidianitat, embelleix el nostre entorn, tot donant-li l’ànima i l’autenticitat, tot fent-lo únic.
Hem de defensar un art i una cultura que no estiguin tancats en una sala o desats en un prestatge, sinó als carrers. I val a dir que, a l’Eixample, tenim el privilegi de gaudir d’un autèntic museu a l’aire lliure, en bona part deutor d’aquella florida modernista que va acompanyar el naixement i la consolidació del nostre districte, i que l’Any Cerdà (www.anycerda.com), que començarà oficialment el propvinent dia 11 de juny, ens permetrà ressaltar i difondre. Ens faríem un flac favor, però, si mantinguéssim un fantàstic escenari de cartró pedra, i no ens creguéssim de debò que el més important són les persones, les autèntiques protagonistes.
L’Eixample ha d’excel·lir per les persones que fem el districte dia a dia. La recepta de l’èxit és clara: aplicar-hi bones dosis de creativitat, de solidaritat i d’emprenedoria. El secret és també molt clar: treballar en equip, buscar complicitats i sinergies, ser oberts, agosarats, però alhora respectuosos i diligents, combinar enginy i tècnica, espontaneïtat i perseverança.
L’àmbit cultural i artístic és un marc privilegiat d’aquest treball en equip, d’aquesta construcció comunitària que ens interpel·la, i que té facetes ben variades, que abasten des de la cultura tradicional i popular fins a les seves formes més contemporànies, des de les festes populars fins a les convocatòries més minoritàries. Tothom hi és cridat, i a l’Eixample podem constatar amb satisfacció que hi respon positivament moltíssima gent, començant per la comunitat educativa (el CEIP Escola de la Concepció, la Casa dels Nens i Escolàpies-Llúria serien molt bons exemples d’activisme cultural i artístic molt reeixit, i vinculat al seu entorn, com també ho serien entitats com Ballets de Catalunya).
El resultat és que tenim un districte molt viu culturalment. Podríem esmentar, ara i aquí, els Jocs Florals Escolars, que recentment hem celebrat amb la participació de més de 1000 nens i nens, nois i noies de les nostres escoles, o la tradició del cant coral al districte, i que té una de les manifestacions en la cantada multitudinària de gent gran a l’Auditori, per les festes nadalenques, o l’activisme de les diverses fundacions culturals de primer ordre radicades als nostres barris.
En aquesta carta, vull atorgar al teatre un lloc important: m’afegeixo a la reivindicació del teatre, de les arts escèniques i de la tasca ben meritòria que hi duen a terme totes les persones implicades. I sóc conscient que a l’Eixample hi ha molts referents també en aquest sector, ja sigui pel que fa a grans equipaments públics –que cal acostar encara més a la ciutadania-, a teatres de més petit format -però amb una trajectòria més que destacable-, o a escoles de teatre, sense descuidar les iniciatives teatrals de caire amateur (en aquest sentit, permeteu-me que esmenti el cas del barri de Sant Antoni) o que es fan en el marc escolar.
En una cançó antiga s’afirmava, amb un desencís ben palès, que la vida es puro teatro, tot al·ludint a l’artifici, la hipocresia, els formalismes i els bons modals que imperarien a la nostra existència. Jo invertiria de molt bon grat els termes, per afirmar amb rotunditat que el teatre és pura vida i, que com a tal, cal desplegar-lo amb plenitud, perquè així contribuïm a millorar el nostre entorn. Per això, i perquè sé que el foment del teatre i de les altres arts és fonamental per al progrés espiritual de tots els pobles, només puc fer arribar unes paraules finals de gratitud i d’encoratjament a tots els que, d’una manera professional o amateur, formeu part de l’extensa comunitat teatral al Districte, concretament, i en general als qui esteu mantenint ben alt el nivell de l’educació i de la producció culturals i artístiques, en totes les seves facetes, al districte.
T’agraeixo la teva atenció i et saludo ben cordialment.
Gerard Ardanuy i Mata (gardanuy@bcn.cat),
regidor-president del Consell de Districte de l’Eixample
jueves, 4 de junio de 2009
ESCOLA INCLUSIVA. LA MILLOR SOLUCIÓ PER TOTHOM?
Avui he llegit un interessant article a La Vanguardia de l'escriptor Màrius Serra, que aborda el tema de l'educació inclusiva i l'educació especial, donant una visió molt interessant.
Penso que la clau no és inclussió sense recursos i generalitzada, sinó una col·laboració més estreta entre els centres ordinàris i les escoles d'educació especial (la majoria grans escoles).
Els reptes doncs de l'educació del nostre país en referencia als nens i nenes amb necessitats educatives especials, passaria per més recursos humans tècnics i econòmics per ajudar a la inclussió, però molt més important encara crear vincles estables, directes i efectius de col·laboració amb els centres d'educació especial.
El sistema educatiu ha de tenir com a gran prioritat formar el millor possible per afrontar la vida, en l'àmbit de l'educació especial són clau els programes d'inserció sociolaboral adaptats a les necessitats de l'alumnat, per exemple.
La situació que vivim cada cop més és la priorització de la inclussió sense recursos el que ens aboca directament a un mal resultat si parlem de donar eines als nens i nenens per afrontar la vida amb les millors condicions possibles.
Us aconsello que llegiu l'article, el trobo excepcional!!!
http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20090604/53716671390.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20090604/53716671390.html
Penso que la clau no és inclussió sense recursos i generalitzada, sinó una col·laboració més estreta entre els centres ordinàris i les escoles d'educació especial (la majoria grans escoles).
Els reptes doncs de l'educació del nostre país en referencia als nens i nenes amb necessitats educatives especials, passaria per més recursos humans tècnics i econòmics per ajudar a la inclussió, però molt més important encara crear vincles estables, directes i efectius de col·laboració amb els centres d'educació especial.
El sistema educatiu ha de tenir com a gran prioritat formar el millor possible per afrontar la vida, en l'àmbit de l'educació especial són clau els programes d'inserció sociolaboral adaptats a les necessitats de l'alumnat, per exemple.
La situació que vivim cada cop més és la priorització de la inclussió sense recursos el que ens aboca directament a un mal resultat si parlem de donar eines als nens i nenens per afrontar la vida amb les millors condicions possibles.
Us aconsello que llegiu l'article, el trobo excepcional!!!
http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20090604/53716671390.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20090604/53716671390.html
Suscribirse a:
Entradas (Atom)